És en períodes d’inestabilitat política i sobreesforç de la societat quan sorgeixen més corrents en contra del sistema establert. Potser degut a un d’aquests períodes, he pogut observar repetides vegades escrits i discursos demanant drets i més drets; fins al punt de demanar quelcom argumentant, fonamentalment, que és un dret. Certament, n’estic avorrit de tanta xerrameca i m’he decidit a escriure això.
Parlem dels drets com si regissin l’ordre natural, com si fossin anteriors a la demanda d’ésser contemplats i l’únic que posés de manifest la demanda fos l’incompliment d’aquesta norma natural; com si tinguéssim potestat per exigir a altres persones que acatin allò que es demana en nom d’un dret, ja que del contrari, podrien ser considerades menyspreables, inhumanes.
Però si ens fixem en la naturalesa del dret, ens adonarem que, en darrer terme, els drets són només normes socials, arbitraries, derivades del costum o instaurades per la demanda d’un individu o col·lectiu que ha aconseguit la influència suficient per imposar-les.
Fins hi tot si observem la que s’ha pretès que fos la soca del dret, el dret natural, ens toparem amb justificacions ambigües i amb nombroses objeccions. No és d’estranyar, ja que qualsevol formulació d’un dret natural, etern i universal, neix d’una concepció purament ideologitzada i plena de contingències històriques.
Possiblement, el problema rau en que considerem a la humanitat com a un conjunt uniforme i universal, quan no és així. Hi ha grups, individus i diverses maneres de concebre la realitat, fins i tot contraposades entre si.
Així doncs, és incorrecte negar-se a acceptar quelcom perquè hi ha un dret universal, natural… que empara la nostra queixa; sempre i quan aquest dret no estigui acceptat en el moment de formular la queixa i el que realment volguéssim és que s’apliqui. Per tant, si volem que s’instauri una norma, llei, dret positiu… hem de tenir en compte que serà contingent, històrica i que possiblement, si es treies de context, inacceptable i arbitrària (igual que les normes que va substituir en el seu dia).
Així que no siguem covards, si tenim interessos que passen per sobre dels drets contemporanis, no ens refugiem en la comoditat de demanar les coses perquè si, i demanem-les amb propietat, defensem-les i lluitem-les assumint que l’argumentació corre al nostre càrrec i que el que demanem no són drets sinó que se’n facin drets.
Un cop aclarit que els drets naturals són una creença, podrem analitzar críticament l’ús que en fem i veure la demagògia incendiaria, tan barata com efectiva, que sovint s’utilitza en clixés com: ...és un dret!
DDC
