La ciència nostra de cada dia, Robert Boyle

 

La ciència nostra de cada dia, el dia d’avui, ens la dona Robert Boyle.

Corrien els anys mil sis-cents, i en Robert va demostrar que la pressió d’un gas a una temperatura constant és inversament proporcional al seu volum. Dit d’una altra manera, en comprimir un gas a la meitat del seu volum la seva pressió es duplica.

Per demostrar-ho, calia un recipient capaç de fer tres coses alhora. Primer, havia de mantenir un gas atrapat de manera hermètica, sense que s’escapés. Segon, havia de permetre reduir-ne el volum de forma controlada i mesurable. I tercer, per si això no fos prou difícil, havia de permetre mesurar en tot moment la pressió que el gas exercia contra les parets del recipient.

Vist des d’una òptica actual, en ple segle XXI, sorgeixen moltes preguntes. Se us acut alguna forma de comprimir un gas que no inclogui materials plàstics per aconseguir l'estanquitat? O com mesurar la pressió sense poder comprar un sensor a una ferreteria? O com podria ser el recipient per poder variar la seva forma sense trencar-se? Us recomanaria que paréssiu un moment i li donéssiu una volta.

La resposta és tan simple com elegant. En Robert va fer fer un tub de vidre en forma de lletra U. Amb tres particularitats. La primera era que el diàmetre era el mateix en les dues banyes de la U. La segona era que un dels extrems estava tancat amb el mateix vidre i l’altre obert a l’aire lliure. I la tercera, la banya tancada feia aproximadament un peu i escaig de llarg i la banya oberta feia 8 peus, uns 2,4 metres.

Arribats a aquest punt, sabríeu dir com s’ho va fer amb un sistema tan rudimentari per formular la seva llei?

El seu ajudant, que es deia igual que en Robert i Hooke de cognom, va abocar mercuri dins del tub en forma de U, fins que va quedar la corba inferior negada. Llavors, van prendre la mida de l’aire que va quedar atrapat a l’extrem curt, que era de 12 polzades. Tot seguit, van anar afegint mercuri, i cada cop que el mercuri comprimia l’aire mitja polzada, anotaven l’alçada de la columna de mercuri al costat llarg. Van aconseguir arribar a comprimir l’aire fins a 3 polzades.

Durant el procés, es van adonar que es complia de forma constant un patró. Cada cop que volien reduir a la meitat el volum d’aire, havien d’afegir el mercuri equivalent per duplicar la pressió de l’aire. A més a més, la relació matemàtica es complia també per tots els punts intermedis.

Cas tancat, la pressió d’un gas multiplicada pel seu volum dona un valor constant. D’aquesta forma, es pot calcular el volum que ocuparà un gas en variar la seva pressió, o quina pressió tindrà si en variem el seu volum.

I fins aquí, la ciència nostra de cada dia, amb aquesta història tant fascinant d’en Robert Boyle i el seu ajudant Robert Hooke.

DDC

Vivències d’un cursetista

(2021-2022)

Enguany, el GIEG (Grup d’Investigacions Espeleològiques de Granollers) ha reprès el Curs d’Iniciació a l’Espeleologia després d’haver-lo hagut de posposar per la pandèmia de covid-19. Ara, que ja ha conclòs, em plau explicar-vos la meva vivència.

Segurament, perquè sóc d’aquelles persones que hi veuen més clar quan és fosc, un dia, un amic de l’AEG (Agrupació Excursionista de Granollers) em va dir: escolta, tu que ets un tastaolletes, t’has d’apuntar a un curs... Aquestes paraules donen peu a aquest relat.

Feta la inscripció, el director del curs es posa en contacte amb mi. M'adjunta informació d’interès, la llista de la compra de l’espeleòleg novell, com fer el pagament de l’assegurança i uns quants esdeveniments pel calendari. Fets els tràmits, resta esperar la primera classe. Començarem per la teoria, i, evidentment, després vindrà la pràctica.

El primer dia, a recepció, m’indiquen on he d’anar. De camí a l’aula començo a percebre que s’estan apunt de trencar esquemes. Arribo a unes escales, començo l’ascens i bo i pujant els diversos pisos de l’edifici, deixo endarrere, entre d’altres, la secció de muntanya i d’escalada. Finalment, a la part més allunyada del sòl, sota teulada, arribo al GIEG. No se a vosaltres, però a mi em va semblar que les coses estaven fora de lloc: l’escalada a baix i l’espeleologia a dalt... Sens dubte, va ser una pensada pueril. Amb el temps em vaig adonar que cada cosa estava on havia d’estar. ¿Què escalarien si ja fossin a dalt o a on baixaríem si ja fóssim a baix? A vegades, el que sembla obvi, no ho és tant.

Quelcom similar passa amb el món subterrani, poder degut a l’ombra que s’estén de l’al·legoria de la caverna de Plató, ja que la gent és esquiva amb les cavitats. ¿Que hi pot haver de bo sota terra, endemés de la lletjor que s’amaga de la llum solar? Doncs ara veureu, abaixeu les llums; anem a donar-li una lliçó d’iconoclàstia a la filosofia occidental.

Comença la formació. Entro a l’aula, m’assec i em preocupo. Sembla que li passi alguna cosa rara a l’instructor, la seva llengua no és capaç de pronunciar paraules intel·ligibles. Diu quiròpters en lloc de bitxos voladors, fotoperíode al dia, sapròfags als que fan cuina d’aprofitament, guano a la merda de ratpenat, projecció UTM en comptes de Google maps, orogènesi, orografia, dolina, i un llarg etcètera d’extravagàncies. Entre aquest xàfec n’enganxo una: troglodites; aquesta sí que la sé, òbviament, són les persones que fan el ximple. El docent se’n deu haver adonat de la meva satisfacció, ja que ràpidament subdivideix el terme en: trogloxens, troglòfils i troglobis per tal que jo segueixi igual de perdut que amb la resta de mots.

Arriba l’hora de les cordes, la ferralla i l’equip personal. A primer cop de vista, com passaria amb un esbart de fèlids, no aprecio grans diferències entre els aparells. Però a mida que m’hi vaig familiaritzant, aprenc a veure els detalls que fan únic a cadascun d’ells. Intento simplificar i quedar-me només amb els millors, però com passa amb les persones, no n’hi ha de millors ni de pitjors, sinó que tots tenen el seu lloc en la societat de la ferralla. Les virtuts d’uns són les mancances dels altres i viceversa.

Toca mostrar-nos les maniobres que haurem de fer sota terra. Per tal fi, el GIEG disposa d’una aula amb la més moderna tecnologia d’imatge 3D i so Dolby ATMOS, situada a l’escala en pseudoespiral que vertebra l’edifici. Els graons es converteixen en graderies i al forat central un instructor amb el mono tant esfilagarsat que genera dubtes de si l’ha comprat a una botiga d’esport o a una sex shop, es despenja per un circuit de mostra. Els cursetistes llisquem de graó en graó al voltant de l’escena, tal remolí d’aigua quan s’escola per un forat. D’aquesta manera no hi ha angles morts, podem observar amb deteniment cada gest corporal i postura tàntrica entre les cordes i la ferralla.

Certament, han estat unes classes d’allò més interessants. Hem aprés, entre d’altres coses, a estimar-nos més la biodiversitat. Sabeu que els ratpenats ens ofereixen, de gratis, uns serveis ecosistèmics de valor incalculable? En una sola nit es poden arribar a cruspir més de 3 mil mosquits. Penseu-hi la propera vegada que aneu a la farmàcia a comprar antimosquits.

Els dies passen i deixem la teoria endarrere, hem assimilat els conceptes i arriba l’hora de posar mans a la roca. Les indicacions són: anar el dissabte al matí a l’aparcament del Carrefour i des d’allà, desplaçar-nos a la cavitat.

Al arribar al punt de trobada, veig el que sembla una concentració de fans de Batman. Tots vestits de cap a peus amb merchandising ple de logos del ratpenat. Les samarretes, les motxilles, els cascs, els clauers, els cotxes... uns frikis en tota regle. Al apropar-me més, veig que el que realment vestien era el logotip del GIEG.

De camí a la cavitat, veiem el primer ratpenat del dia. Un peluix penjat del retrovisor central del cotxe que es va sacsejant amb el vaivé del vehicle. Descobrim que hi ha gent per sota de la trentena que encara no utilitza el bizum i que un dels cursetistes ha trobat que era bona idea venir vestit de blanc de cap a peus per fer la seva primera pràctica d’espeleologia.

Ens apropem a la cavitat. I toca entrar. Al principi procuro de no embrutar-me la roba. Des de petits ens han ensenyat a no arrossegar-nos per terra i no fer malbé les vestimentes. Però a mida que anem progressant, primer m’embruto una mica, després una mica més, en una estona suco peus i mans a un basal de fang... I sense voler, tots anem perdent els moviments refinats i protocol·laris de la superfície. L’important és avançar per la cavitat, si la roba perd algun fil o s’embruta una miqueta, tampoc és tant greu. Sortim de la cova tal Uruk-hais naixent de la terra. Bruts i contents de la primera pràctica.

A mida que avança el curs, les pràctiques es tornen més interesants. I la majoria ens apuntem a fer el segon nivell. Per aprendre i poder gaudir de cada cop cavitats més espectaculars.

El món subterrani és increïblement ric. Hi ha cavitats de tota mena, i es creu que la majoria encara estan per descobrir. N’hi ha de menudes, d’altres són verdaderes catedrals. Si ens impressiona l’envergadura dels grans projectes arquitectònics, penseu que la Sagrada Família s’ha fet en un tancar i obrir d’ulls en comparació a la minuciosa tasca escultòrica de la natura. La diversitat de formes i colors, unida a una aura onírica et permet viatjar a un món desconegut. Hi ha parets esquitxades de pedretes que brillen amb la presencia de les llanternes, com un cel estrellat. Emana la màgia d’aquell primer planetari al que vam entrar de nens. La foscor, ens permet imaginar allà on ho hi ha res. De ben segur que sense ella, la imaginació no hauria estat tant prolífica dibuixant essers i histories divines amb mers puntets al cel. Penseu en les figures que neixen quan se’n va la llum de casa i amb la flama d’una espelma veiem el món a llampades. Els límits de l’espai s’esvaneixen i el nostre cervell, amnèsic de la realitat, és capaç d’apropar o allunyar els límits de l’habitació a gust de la imaginació.

...escolto un “lliure fins a baix” i arracono els pensaments per seguir baixant. L’elasticitat de la corda, que serveix per dissipar les estrebades en les caigudes, em produeix la sensació d’estar flotant en un núvol. Toco terra. Hem arribat al fons, ara toca pujar.

Estem acostumats a que les coses estiguin fetes per la mà de les persones, però aquí no és així. Per molt que fitis a dreta i esquerra no trobes cap ascensor ni escales mecàniques. Així que toca fer canvi d’aparells i reprendre la corda en sentit contrari. Con en Teseu al laberint, hem de refer el camí. I l’últim en pujar, ha d’anar recollint tot l’embalum de cordes dins d’unes saques que, o són més grans per dins que per fora, o és del tot incomprensible com poden arribar a entrar-hi tants metres de corda.

Veig que els instructors pugen amb moviments àgils, sembla fàcil... Colló que dura es la espelo! Sembla que estigui ballant “Un, dos, tres. Un pasito pa’lante María. Un, dos, tres. Un pasito pa’ atrás.” amb la corda; que s’ha posat el repte personal, de no lliscar pels meus aparells de pujada.  Els retorns solen ser el que ocupa menys pàgines als llibres, el que passa més ràpid a l’alpinisme, el que no requereix gaire esforç,... Però a l’espeleologia, us ben asseguro que us en recordareu.

I moltes dringades de ferralla després, començareu a olorar, escoltar i veure l’exterior de nou. Us adonareu, que dins la cavitat, el temps ha corregut d’un altre manera de com esperàveu. I els que no us hagueu acoquinat, de ben segur que voldreu seguir vivint més experiències subterrànies. Ja que, l’aventura només acaba de començar.

DDC

És un dret.

És en períodes d’inestabilitat política i sobreesforç de la societat quan sorgeixen més corrents en contra del sistema establert. Potser degut a un d’aquests períodes, he pogut observar repetides vegades escrits i discursos demanant drets i més drets; fins al punt de demanar quelcom argumentant, fonamentalment, que és un dret. Certament, n’estic avorrit de tanta xerrameca i m’he decidit a escriure això.

Parlem dels drets com si regissin l’ordre natural, com si fossin anteriors a la demanda d’ésser contemplats i l’únic que posés de manifest la demanda fos l’incompliment d’aquesta norma natural; com si tinguéssim potestat per exigir a altres persones que acatin allò que es demana en nom d’un dret, ja que del contrari, podrien ser considerades menyspreables, inhumanes.

Però si ens fixem en la naturalesa del dret, ens adonarem que, en darrer terme, els drets són només normes socials, arbitraries, derivades del costum o instaurades per la demanda d’un individu o col·lectiu que ha aconseguit la influència suficient per imposar-les.

Fins hi tot si observem la que s’ha pretès que fos la soca del dret, el dret natural, ens toparem amb justificacions ambigües i amb nombroses objeccions. No és d’estranyar, ja que qualsevol formulació d’un dret natural, etern i universal, neix d’una concepció purament ideologitzada i plena de contingències històriques.

Possiblement, el problema rau en que considerem a la humanitat com a un conjunt uniforme i universal, quan no és així. Hi ha grups, individus i diverses maneres de concebre la realitat, fins i tot contraposades entre si.

Així doncs, és incorrecte negar-se a acceptar quelcom perquè hi ha un dret universal, natural… que empara la nostra queixa; sempre i quan aquest dret no estigui acceptat en el moment de formular la queixa i el que realment volguéssim és que s’apliqui. Per tant, si volem que s’instauri una norma, llei, dret positiu… hem de tenir en compte que serà contingent, històrica i que possiblement, si es treies de context, inacceptable i arbitrària (igual que les normes que va substituir en el seu dia).

Així que no siguem covards, si tenim interessos que passen per sobre dels drets contemporanis, no ens refugiem en la comoditat de demanar les coses perquè si, i demanem-les amb propietat, defensem-les i lluitem-les assumint que l’argumentació corre al nostre càrrec i que el que demanem no són drets sinó que se’n facin drets.

Un cop aclarit que els drets naturals són una creença, podrem analitzar críticament l’ús que en fem i veure la demagògia incendiaria, tan barata com efectiva, que sovint s’utilitza en clixés com: ...és un dret!

DDC